Monthly Archives: febrer 2010

CiU denuncia que els centres de formació d’adults han estat ignorats per l’administració educativa i exigeix més recursos per a dignificar-los

// El regidor de Convergència i Unió Gerard Ardanuy reclama més interès de l’Ajuntament i el Consorci d’Educació per a les escoles d’adults, centres claus per lluitar contra el fracàs escolar

El regidor d’Unió Democràtica de Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona, Gerard Ardanuy, ha denunciat que els centres de formació d’adults de la ciutat han estat ignorats per l’administració educativa i ha exigit avui més recursos per a dignificar-los i ha reclamat  mes interès de l’Ajuntament i del Consorci d’Educació per a les escoles de formació d’adults, centres claus per lluitar contra el fracàs escolar.

En la Comissió de Cultura, Educació i Benestar Social celebrada a l’Ajuntament, el Govern municipal ha presentat l’informe, que fou sol·licitat per CiU qui va aconseguir consensuar una proposició que obligava a la seva presentació, “Les escoles de formació d’adults a la ciutat de Barcelona”, que fa referència a l’educació d’adults a la ciutat de Barcelona, que compta amb una xarxa de centres que dóna servei a més de 10.000 alumnes per curs.

A parer d’Ardanuy l’informe presenta moltes mancances. Entre d’altres, el regidor ha citat que no es fa esment al perfil de l’alumnat, ni a la inversió econòmica que es pensa dedicar a aquests centres; com tampoc es fa cap referència a les accions de suport al professorat ni al desequilibri entre oferta i demanda a districtes com Ciutat Vella i l’Eixample. “Els centres de formació d’adults de la nostra ciutat han estat ignorats per l’administració educativa els últims anys”, ha criticat Ardanuy.

Gerard Ardanuy ha demanat “dignificar l’educació d’adults amb més recursos, millors centres i una integració més efectiva al sistema educatiu, perquè és un bon instrument”. El regidor també ha reclamat al Govern conèixer el perfil de l’alumnat de les escoles d’adults. “Aquestes escoles han de ser la punta de llança per lluitar contra el fracàs escolar” ha dit, afegint que, actualment, l’abandonament d’estudis postobligatoris es situa en el 35% a la ciutat de Barcelona.

Com ha explicat el regidor, l’informe presentat pel Govern municipal tampoc té en compte els recursos necessaris per millorar la formació continua del professorat d’aquests centres, “i el professorat és la clau de l’èxit d’aquesta formació”.

 El regidor d’Unió ha recordat que a la ciutat prop de 13.000 joves entre 16 i 24 anys ni treballen ni estudien (els anomenats “ni-ni”) i que “aquesta xifra va augmentat perquè el col·lectiu juvenil és un dels més afectats per la crisi econòmica que estem patint”.

“Els centres d’adults poden treballar eficaçment en aquest sentit, oferint proves d’accés als cicles formatius i suport als Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI)”, ha dit Ardanuy. “Potenciant les proves d’accés als cicles formatius, ajudem a reforçar la formació professional i la importància de les escoles d’adults. És a dir, millorem el nostre sistema educatiu”, ha conclòs el regidor de CiU.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Diàlegs d’Educació a Barcelona

La Secretaria de Política Municipal de la Intercomarcal de la ciutat de Barcelona va organitzar el diàleg sobre la Inclusió educativa a Barcelona.
Tal com es va projectar, a l’acte van assistir, a banda dels militants, professionals de les escoles d’educació ordinària tant públiques com concertades, representants d’entitats d’educació especial i professionals que aborden des de fora del sistema educatiu les disfuncions o patologies especialment psíquiques i conductuals que donen lloc a necessitats educatives especials.

A l’acte va participar el President de la Intercomarcal i regidor de l’Ajuntament de Barcelona, Gerard Ardanuy.
Joan Codina i Soley va coordinar el diàleg, en substitució de la secretària de política educativa Aina Cabot.

Es va constatar el rebombori innecessari que l’Ajuntament de Barcelona va propiciar llençant un missatge poc clar sobre com s’ha de dur a terme la inclusió educativa a la ciutat que va arribar a causar preocupació sobre el futur de les escoles d’educació especial. Es va constatar com la inclusió educativa és una aposta i un repte que cal fer bé, tocant de peus a terra i amb prudència, doncs va sorgir la pregunta de si el sistema està preparat per assumir de cop la inclusió. Els centres d’educació especial són un element fonamental que cal recolzar.

Està disposat el país a assumir la inclusió ben feta?
La formació és un element fonamental. Massa vegades es descarrega la responsabilitat de gestionar la inclusió en els professionals de suport, que fan el que poden.
No sembla que una solució sigui concentrar els alumnes amb problemàtiques similars en centres educatius concrets, doncs això suposa crear una realitat que no és la que es trobarà aquesta persona quan surti del sistema escolar.
Quant a la formació del professorat, es va constatar la necessitat de reduir la distància que, en ocasions, hi ha entre la intel•lectualitat o el mon acadèmic i la realitat del dia a dia a les escoles. Una cosa és la teoria i una altra la pràctica.
Al final, el nen és de la classe, del tutor, del professor i no solament dels professionals de suport. Cal un treball multidisciplinar en el que cadascú ha d’aportar allò que està a les seves mans.
Barcelona té una realitat escolar particular que fa que sigui necessària la col.laboració i el treball en equip de les escoles públiques i les concertades pel que fa a la inclusió educativa.

Segons dades del Consorci d’Educació de Barcelona, el curs passat hi havia 1.945 alumnes en centres d’educació especial, dels quals 1.554 estan escolaritzats en 23 centres d’educació especial concertats i 391 alumnes en centres d’educació especial públics (4 centres de l’Ajuntament i 4 de la Generalitat).
Es va plantejar si l’Administració educativa dóna prou suport a les escoles d’educació especial. A Barcelona, davant de la retallada de recursos per a la inclusió educativa en els centres ordinaris el sistema ha acabat recolzant-se en les escoles d’educació especial, majoritàriament concertades.
I també es va constatar la insuficiència de recursos per abordar l’educació especial des de les escoles ordinàries. L’educació compartida (unes hores en escoles ordinàries i unes altres en escoles d’educació especial) és una solució residual que també cal potenciar (en el curs passat, 107 alumnes van acollir-se a aquesta modalitat).

Cal pensar en l’alumne que té necessitats educatives especials, fonamentalment, per raons físiques, psíquiques, sensorials, conductuals per evitar que hagi de passar l’engoixa de trobar-se fora del seu lloc, des ubicat i desorientat. Cal un treball conjunt. Cal analitzar el nen o nena i evitar prendre decisions, quant a la inclusió, per criteris polítics (no estem incloent xais en cap ramat); estem treballant per ajudar a nens i nenes a ser persones i a valdre’s per si mateixos.

De vegades, sembla que l’estructura i el sistema acaba posant traves. Els mestres i professionals han de posar a l’abast dels nens i nenes tots els recursos tant del sistema com propis per ajudar-los a madurar. Es pot anar més enllà des del punt de vista de la formació dels mestres i professionals, els quals de vegades han d’atrevir-se a anar més enllà del que s’ha escrit i se sap. Als nous mestres que surten de la Universitat els falta experiència i als que ja tenen una edat, de vegades, els sobra cansament.

Si la formació de base té mancances des del punt de vista de la inclusió educativa i la informació que tot sovint reben els mestres del cas concret que tenen a la classe és imprecisa no serà possible tractar al nen o nena com un individu, potenciar les seves capacitats i ajudar-lo a superar els obstacles que tenim tots al davant. La inclusió és un repte de tots.

La innovació suposa la creació aquí i ara de respostes a problemes que moltes vegades són nous. Les administracions i els polítics hem de buscar formes i maneres per facilitar les coses a les persones. I la inclusió educativa és un exemple paradigmàtic.
Cal treure pressió personal als docents.
Cal evitar els perills d’exclusió que ja existeixen i els que es creen de nou, com pot ser el tema de la digitalització de les aules que, si no es fa correctament, suposa l’exclusió, per exemple, dels nens i nenes amb discapacitats visiuals.
Cal un esforç per abordar la situació creada arran de dos esdeveniments que suposen un canvi en la realitat que estem abordant: l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya i la crisi econòmica.
Cal una intenció clara respecte de que atendre la inclusió educativa suposa atendre les necessitats reals de les persones.
Cal potenciar un treball en xarxa de manera que s’aprofitin i s’optimitzin els recursos disponibles sense que això suposi que tothom hagi de ser igual i ningú pugui sobresortir. Hem d’acabar de perfilar quina inclusió volem.

En definitiva, la inclusió educativa és una oportunitat per analitzar quin sistema educatiu tenim, quin significat té per nosaltres educar, potenciar la vocació del professorat i definir quin model de persona i de societat estem promovent. La inclusió educativa, potser, amplifica els problemes que ja existeixen a l’educació.

Moltes gràcies a totes les persones que heu participat a aquest diàleg sobre l’educació inclusiva a la ciutat de Barcelona. Amb la vostra presència i amb les vostres aportacions constateu una convicció en la vostra feina, una entrega pel món de l’educació i una fe en què les coses poden canviar i que nosaltres podem contribuir-hi.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized